Andrés i els Gopes

 He triat aquesta pregunta perquè, científicament, no n'hi ha cap resposta definitiva. No hi ha  manera de saber si tot el que ens envolta és real. D'entrada, semblaria que la realitat és tot allò que existeix o que té vida. Tanmateix, aquesta és la realitat humana? El que voldria demostrar és si la vida biològica és l'única realitat, o bé si hi ha quelcom més enllà d'ella. En primer lloc, cal anar més enllà del que és la ciència, ja que, teòricament, la ciència ja té una resposta donada. Per tant, tot allò que no ho és, com els somnis que pots tenir o el que pugui haver després de la mort són elements que la ciència no ha estudiat i es desconeix si el que hi ha és real. Consegüentment, el primer argument que tinc és que, si els nostres somnis són reals, ja no podem associar la realitat amb la biologia, ja que els somnis no tenen una ciència o una evidència biològica demostrada. Per altra banda, l'experiència humana té aspectes com l'amor, l'art i totes les

El món dels somnis i de la realitat sempre m'ha generat molta atracció perquè penso que és un món del que encara podem descobrir moltes coses i que, a la vegada, ens pot ensenyar coses que no sabíem. Per aquesta raó, la tesi que vull defensar és que hem de ser capaços de diferenciar el somni de la vigília. Quan nosaltres somiam, tenim clar que en el moment del somni esteim dormint, però que de vegades se'ns genera un dubte. Semblaria, doncs, que en fer o sentir coses molt reals, s'estaria en la vigília.  Relacionat amb el tema anterior, nosaltres deixam de somiar quan començam a experimentar vivències reals i que són normals en la nostra vida. A vegades necessitem l'ajuda d'un contacte físic (per exemple, una porta) per estar-ne segurs. Per últim, els somnis solen ser molt especials i fantasiosos. Així doncs, no s'adiuen amb situacions rutinàries. Per contra, en el dia a dia hi ha patrons regulars, amb la qual viure'ls seria un senyal d'estar en vigília.

 L'ésser humà vol ser lliure per naturalesa, però el problema és que, per ser-ho, cal saber què és la llibertat. La llibertat està feta, per a mi, dels següents elements: no dependre totalment de ningú per poder complir els teus propis objectius i actuar sense tenir por a ser jutjat ni sense la pressió d'opinions alienes a un mateix.  Tanmateix, el que passa és que la llibertat moltes vegades és limitada, ja que hem de dependre d'alguns factors, com els diners per comprar alguns objectes o del clima de cara als conreus. Es tracta, doncs, de coses inevitables que expliquen per què no s'és lliure al 100 %. Malgrat açò, crec que perseguim la llibertat perquè és essencial per sentir-se bé, ja que ens permet viure com vulguem, amb les nostres pròpies creences i aficions. El que fa que moltes vegades no l'aconseguim és donar molta importància als comentaris externs, la qual cosa comporta que no t'atreveixis  a fer les coses que t'agraden per la por al què diran .

En este trabajo voy a desarrollar esta pregunta porque es una propiedad que tenemos todos, pero, en verdad, no sabemos qué es. Además, mi finalidad es defender que la conciencia es saber que estamos vivos.  Mi principal pregunta a favor es que los animales carecen de consciencia. Esto se debe a que no son capaces de procesar la muerte de la misma manera que nosotros, los humanos. La mejor manera para explicar esto se resume en que el animal sabe que puede morir, para él no es más que una consecuencia, Sin embargo, el humano sabe que va a morir , siendo justanente esto el factor diferencial entre ambos. Esto nos lleva a mi siguiento punto a favor. Los humanos tenemos la capacidad de reflexionar sobre la vida, nos pasamos el tiempo pensando sobre lo que queremos hacer o lo que nos gustaría ser. Todo esto es posible gracias al hecho de que estamos vivos. El último argumento que tengo para defender mi tesis el hecho de que tenemos la capacidad de encontrar un propósito a nuestra vida. Al

Sempre m'ha sorprès la manera com els humans intentem donar sentit a tot el que ens envolta. Quan alguna cosa inesperada succeeix, és gairebé instintiu cercar´-ne una raó, una explicació que justifiqui el fet. Aquesta necessitat ens porta a confondre la casualitat , que és un fet aleatori, amb la causalitat, que implica una relació de causa i efecte. Però, per què? Jo crec que estem acostumats a pensar que tot té una raó. Per tant, tendim a buscar patrons que expliquin les situacions que vivim, basant-nos en el que ja ha passat.  Em el nostre dia a dia, estem constantment interpretant el món a partir de les experiències passades. Quan un esdeveniment es repeteix en diverses ocasions, el nostre cervell es prepara per associar-lo amb alguna causa prèvia, establint una connexió entre els dos fets. Emperò, aquest hàbit ens pot jugar males passades, fent-nos veure una causalitat on només hi ha coincidència. És com si el nostre cervell estigués programat per trobar explicacions, fins i t

 He elegido esta pregunta porque, desde hace mucho tiempo, me la planteo, ya que constantemente veo cómo las personas dañan a otrosm incluyendo a las personas que dicen querer, lo cual casi nunca llego a entender. Creo que es importante porque a todos nos han hecho daño en algún momento, así como nosotros, en algún momento, hemos dañado a alguien, aún siendo sin querer hacerlo. Lo que sí tengo claro es que hacer daño emocional a otros es inevitable, muchas veces se hace sin querer, pero se hace. Primeramente, la comunicación a veces falla y, si dos personas no se entienden, es muy probable que se hagan daño, ya sea por algún malentendido, o por el hecho mismo de no entenderse.  Algo parecido pasa cuando dos personas tienen experiencias muy diferentes de una misma cosa. Por ejemplo, a una persona a , otra persona de la que dependía emocionalmente le hizo en su momento la ley del hielo ; en cambio la persona b , lo más cercano que ha tenido a la ley del hielo  ha sido que le ghostease  a