Per què confonem la causalitat amb la casualitat?

Sempre m'ha sorprès la manera com els humans intentem donar sentit a tot el que ens envolta. Quan alguna cosa inesperada succeeix, és gairebé instintiu cercar´-ne una raó, una explicació que justifiqui el fet. Aquesta necessitat ens porta a confondre la casualitat , que és un fet aleatori, amb la causalitat, que implica una relació de causa i efecte. Però, per què? Jo crec que estem acostumats a pensar que tot té una raó. Per tant, tendim a buscar patrons que expliquin les situacions que vivim, basant-nos en el que ja ha passat. 

Em el nostre dia a dia, estem constantment interpretant el món a partir de les experiències passades. Quan un esdeveniment es repeteix en diverses ocasions, el nostre cervell es prepara per associar-lo amb alguna causa prèvia, establint una connexió entre els dos fets. Emperò, aquest hàbit ens pot jugar males passades, fent-nos veure una causalitat on només hi ha coincidència. És com si el nostre cervell estigués programat per trobar explicacions, fins i tot en fets que no tenen una relació directa, i així ens sentim més segurs, ja que creiem que si entenem el perquè d'una situació, podrem evitar les conseqüències del futur. Aquest procés mental ens dona una sensació de control, de poder influir en el que ens envolta. 

Tot i això, aquest tipus de pensament anomenat fal·làcia post hoc és un exemple clar de com la nostra necessitat de trobar patrons ens pot enganyar. La idea de què les coses poden passar simplement per  atzar ens sembla incòmoda perquè trenca amb la il·lusió de seguretat que ens proporciona el nostre esforç constant per comprendre el món.

En conclusió, confondre casualitat i causalitat és una tendència humana gairebé inevitable. Estem acostumats a què tot sigui d'una certa manera, ja que això ens proporciona una seguretat psicològica. No obstant això, entendre que no sempre podem preveure tot el que passa ens pot alliberar de la frustració que provoca intentar trobar una causa a tot. Acceptar la casualitat és també acceptar la naturalesa imprevisible de la vida i potser és en aquesta acceptació on trobem una nova manera de relacionar-nos amb el nostre entorn.

Cèlia Colomer Tur